“El primer dia eren autèntics desconeguts, al cap dels dies anaven sent ja companys, després amics i després inclús més que amics”.
La meva experiència amb l’Street Soccer Barcelona
Hola! El meu nom és Daniel Orts i soc jugador de l’equip Junior de l’Street Soccer Barcelona. La meva aventura amb l’associació va començar el 2019 a través del meu pare. Ell va estar fent voluntariats a Grècia amb els refugiats de Síria. Quan va tornar va voler seguir ajudant a persones que ho necessitaven, però aquest cop des d’aquí. Va conèixer el Fredi i l’Street Soccer Barcelona i es va voler involucrar en el projecte. En Fredi li va explicar que volia muntar un equip de nois perquè juguessin la lliga escolar de Barcelona (lliga CEEB), i l’empresa familiar del meu pare va patrocinar l’equip.
En Fredi ja tenia pensat qui podia formar l’equip, tots eren nois que ja coneixia de les activitats que organitzava, però llavors també va pensar en mi. Jo era l’únic que no provenia de l’associació i l’únic que era nascut a Barcelona o a Espanya. Va pensar en mi perquè podia fer un cop de mà en quant a l’idioma i per comunicar-se amb els contraris, àrbitres, etc.
Jo portava jugant tota la meva vida a futbol, vaig començar de petit amb els companys del cole i poc a poc vaig anar creixent i vaig passar de futbol 7 a futbol 11 en equips federats. Al acabar juvenils ja vaig deixar de jugar ja que no tenia equip i també estava fent d’àrbitre.
Quan el meu pare em va explicar aquesta opció, de seguida li vaig dir que si, ja que sempre m’ha agradat el futbol i el projecte també m’atreia. L’únic problema que tenia era que sempre havia jugat a futbol 11 i no a futbol sala i que no coneixia a la gent amb la que jugaria i jo de primeres soc una mica tímid.
Finalment, vam començar els entrenaments i la veritat que el primer dia anava una mica nerviós per conèixer als meus companys, al entrenador, etc. El primer dia va anar tot molt bé, però a mi que sempre m’ha costat recordar els noms dels altres, els noms d’alguns companys no m’eren fàcils i això no em va ajudar gaire. Com he dit abans, tots els meus companys venien de diferents països i tenien noms que no havia escoltat mai abans.
Poc a poc, a mesura que anàvem fent més entrenaments i més partits vam anar fent més pinya i aquests nois que el primer dia eren autèntics desconegut, al cap dels dies anaven sent ja companys, després amics i després inclús més que amics.
Ja han passat uns quants anys des que vaig començar a jugar amb ells i cada any anem coneixent a gent nova que s’uneix a l’equip i hi ha gent que per circumstàncies personals l’ha de deixar però mai perdem el contacte amb ells.
Hem passat per diferents camps, hem tingut moltes derrotes i victòries però mai perdem les ganes de seguir jugant i de seguir compartint moments junts. Quan comencem a jugar tots oblidem per uns moments tots els nostres problemes i no fem res més que jugar a futbol plegats i passar bons moments. Cadascú te les seves mogudes, però quan estem junts ens unim i ho deixem tot enrere.
Hem compartit molts moments macos tots junts, com els campus a la Garrotxa o l’últim que vam fer a l’Empordà. Molts tornejos, partits i moltes vivències. També hem fet pinya quan alguns companys estaven fent el Ramadà i ens ajuntàvem tots a esperar a que fos l’hora de menjar, i quan ho era ens convidaven a tots a provar les coses que portaven.
Al final hem fet una petita família amb tots els integrants de l’equip, és per això que m’agradaria donar les gràcies al Fredi per donar-me l’oportunitat de poder formar part d’aquest projecte. 😊
