“El córrer em va donar l’oportunitat de ser campiona d’Espanya i participar a diversos campionats del món i d’Europa. Després em vaig enfonsar”.
El córrer em va donar l’oportunitat de ser campiona d’Espanya i participar a diversos campionats del món i d’Europa. Després em vaig enfonsar; les coses es van torçar i el córrer es va convertir en el meu gran aliat per superar una anorèxia induïda per la pressió. Perquè encara que amb prou feines se’n parli, per desgràcia continuen existint entrenadors capaços de destrossar persones joves, per a ells poder penjar-se medalles sense importar-los el preu que paguen els seus atletes. Més endavant em va tocar lluitar contra la depressió i un trastorn d’ansietat, i aquí el córrer va tornar a ser la meva gran salvació i el meu gran mestre.
Al cap d’un temps, aquest esport em va tornar a fer una lliçó de vida; el córrer em va permetre ajudar fugitius de guerra de l’Orient Mitjà a descobrir la seva fortalesa i el seu potencial i em vaig adonar que l’esport és capaç de trencar totes aquestes barreres estúpides de merda creades per l’ésser humà. I vaig comprendre una cosa; l’esport humanitza i ens dignifica.
A l’escola vaig aprendre a sumar, a restar i memoritzar. Però l’esport em va ensenyar el valor de la paciència, la disciplina i la perseverança, per això diré sempre que l’esport ha estat la meva escola de la vida. Córrer també m’ha ensenyat que el moviment és la base de la vida, la base de la salut mental i física.
Gràcies al córrer també he descobert el secret de la llibertat; el nostre tresor més preat. Però el més bonic d’aquest esport són les persones amb qui m’he creuat i segueixo creuant a cada pas del camí. Perquè en el fons, encara que de vegades siguem “rivals” som una família. I només per això, aquest esport sempre va merèixer, val i valdrà la pena.
